De Suite aïllada
Col.lecció Poesia Precintada
Res Publica Edicions
Eivissa, 2001
ALESHORES, UNA ILLA
Quina veu va menar el meu pas
cap a un indret antic i nou
on la bellesa infecta l´ànima?
Com saber-ho ara, després
de cels i inferns alternatius
amagats en la pell i en els ulls
amb la tendresa d´una bofetada?
Aleshores jo no sabia que una illa
podria ser un pou de llum
on el desig naufragaria
cercant signes de foscor altiu
que obrís els crits blaus dels plaers.
Abans de decidir els camins de sortida
ja era perdut i condemnat sense remei
a la tasca de desfullar la por
amb les mans ferides de llampecs.
De cop i volta el meu destí ombrívol.
AMB LA NEU DE LA FLOR
És covard l’amor davant la força
del seu imperi. Malgrat tot
de la seva covardia pren coratge i fe
per jugar-se el cor amb les mans lligades,
amagant-se darrere un vel de llum.
En descàrrec seu, dir-vos que el febrer
creixia tendre de blancor, colpint
el silenci del cos amb els llavis pàl.lids
de la flor ufanosa, fins que el desig
va respondre a la crida vella.
Covada la malaltia lírica i refusada la prudència,
no hi havia res a fer: anar per feina
sense fer cabal del preu del miracle.
L´amant vora l´amant en llur sudari
de mel i pètals i el mite etern
recreant la cançó de la vida.
SI ELS DÉUS SABESSIN
L´illa m´ha donat raons i arrels
per comprendre tot allò que no sé:
mentides que semblen veritats
i veritats que a voltes són mentides.
I de tanta saviesa paradoxal, avui
tinc el cap escalfat i les mans buides:
claredat blava que aixeca l´esperit
vers pujols on la verdor dels pins esclata.
Si els déus sabessin el preu alt
que he pagat per tan baixa fortuna...
Massa tard, però, per anutjar-se, com
massa aviat per dir adéu al somni.
Desfet de llum gastada, i ara i adés
avorrit de penes sense prestigi,
en va demano vida que ompli la meva vida,
quan els déus, exiliats, no volen tornar més
a aquesta roca altiva on el destí s´oblida.
CANÇÓ DE L´AMOR CONFÚS
De l´alba alegre al vespre trist
divago amb tu, record encès,
com la sínia al voltant de l´aigua.
He pensat en els dies feliços,
tan breus; en els dies odiosos,
tan llargs. En la teva manera
de no dir el que els teus ulls diuen.
He barrejat besos amb ràbia,
tendresa amb vicis, fàstic
amb devoció, gelosia, somriures...
No sé si tornaré mai més
a donar-te el vell crèdit perdut,
si no ets el meu sol amor,
si he vist allò que he vist
o si els estels son amunt o avall.
No sé res, i entre dols i preguntes
el meu amor confús és un naufragi.
MEDITERRANT
Aquest mar és un cos que m´obsessiona,
limit privat on la meva vida
es ferma dins horitzons de sàvia llum
i estímuls clars que obrin la consciència.
Aquest mar m´ha donat vells camins
per arribar a ser més lliure si més jo.
M´ha donat lliçons d´afinitats,
complicitats, carícies nues, amor
correspost com mai lo havia sentit.
Aquest mar guarda veus antigues
que duen idees amagades al cor
dels homes que estimen el que no és.
Àdhuc, segurament, aquest mar
on habiten els meus déus favorit,
bons amics sense els quals no puc viure,
serà el millor taüt per recollir
les cendres capaces de seduir-me.
VENIEN DEL NORD
D´on és que vénen, aquesta gent
bruta, rabiosa, esgrimint creus de sang
davant la nostra llar de pau i mel?
Quina peresa, ara que l´estiu
és un vi dolç que embriaga els sentits,
prendre les rovellades armes
per defensar el nostre paradís.
Massa preciós el somni i mossegats
els anys a força d´haver viscut sense odi,
potser era ja temps de tornar
a l´àrid lloc que fou la casa dels ancestres.
Però quina tristesa tantes arrels,
amors, treballs deixats
sota les mans sense tacte de l´enemic cristià.
Que aprofiti.
L,ànim és mort i el desencís culpable
és el verí crescut que ens empeny enfora.
Tant se val haver guanyat o haver perdut
si de res et penedeixes.